Els avis i els valors

Els avis han estat sempre uns éssers imprescindibles a la vida de la família.

S’ha vist, fins i tot, en aquests anys de greu crisi econòmica, que molts han tret els fills i néts de precarietats financeres ajudant-los amb les seves pensions que, en la majoria dels casos, són també escasses, i fins i tot en algunes situacions, han hagut d’oferir també casa seva i “tot”.

Però en el tema que ens pertoca, en aquest curt escrit és com, a més, han exercit de models, des de temps immemorials, en la transmissió de valors per a la vida diària de cadascun dels néts i com s’han anat incardinant a les noves corrents socials, en aquest invent meravellosos de Déu anomenat família.

Avi i àvia són, sens dubte, figures “d’aferrament” que deixaran empremtes de seguretat i ajudaran als néts en el seu camí cap a la identitat i la llibertat de pensament i de presa de decisions. I, encara que ells ja no hi siguin, quan els néts siguin més grans, aquests sempre portaran el segell del que aquelles persones amoroses van fer i els van transmetre en els seus primers anys de vida.

Una de les principals tasques, de les quals se’n faran càrrec, és la de transmetre el valor de “l’arrelament” (sentit de pertinença a un grup familiar únic).

Aquest arrelament banyat en amor, en cures, en comprensió, en valoració, en disciplina (tot i que els avis han de saber que, en aquest valor, són secundaris i, els pares, han de tenir clar que ells són el que han d’educar i els avis deuen assumir només rols complementaris).

Seguint amb la llista de valors, i molt important avui per a nosaltres, emfatitzem en la transmissió de la fe (que recordem, l’hem de transmetre també sent avis. La Bíblia ens mana que ho fem: “Als fills dels nostres fills”) i també ens hem de convertir en “guardians” de la història familiar i fer-ho amb la serenitat dels anys viscuts i dels cors cansats, però amb gran entusiasme.

Avui, els nostres fills/es i néts/es viuen vides massa atrafegades. Manca el temps per atendre, conversar, llegir, pregar, o no fer res i simplement estar junts. I els avis ho fan i ho han fet per anys i ho continuaran fent mentre els quedi una mica de vida, perquè volen tant aquests éssers anomenats néts, que no escatimaran mai esforços, encara que pogués ser que no fossin esforços vistos ni agraïts, però les cares i paraules dels nostres néts són el millor pagament i la major alegria, oi?

Què us sembla? Continuem? És clar que sí!!!!!