S’està marxant la generació de ferro.
La generació en què, molts, sense tenir estudis, van educar els seus fills donant pas a la generació de Vidre.
Una generació que malgrat la falta de tot, mai no va permetre que faltés l’imprescindible a la llar.
La que va ensenyar valors tan importants com l’Amor, el Respecte i la Integritat.
La que amb una encaixada de mans i la seva paraula tancava un tracte i el complia, sense necessitat d’establir-ho per escrit.
S’està marxant la gent que ensenyava els homes i les dones a valorar-se i respectar-se mútuament.
Marxen aquells que podien viure amb pocs luxes sense sentir-se infeliços o frustrats per això.
Els que van treballar des de molt primerenca edat per ajudar a casa seva i ens van ensenyar el valor de les coses, no el preu.
Els que van compartir habitació amb els seus germans, i de vegades fins i tot el mateix llit, sense queixar-se o reclamar la seva pròpia; lluny d’això, s’adaptaven a les possibilitats familiars, entenent que el primer no era un mateix.
Els que van tenir pocs capricis, poques possibilitats d’estudiar una carrera, poques joguines, pocs somnis complerts. Alguns van esperar molts, molts anys per tenir una pilota a les mans o una nina.
Una generació que va treballar durament, sense ajuts socials. Una generació feta a si mateixa. La generació de Ferro.
Marxen els que van passar per mil dificultats i sense rendir-se ens van ensenyar com viure amb dignitat.
Els que van viure una postguerra, patint les pertorbacions ocasionades per ella.
Alguns amb molt poca edat van esperar a les cues del racionament, cartilla en mà. Per arreplegar algun aliment o simplement un tros de pa.
Els que després d’una vida de sacrifici, esforç i penúries, se’n van amb les mans arrugades i el front ben alt.
Marxa la generació que va aprendre a viure sense pors.
Va marxant la generació que tant ens va ensenyar i que ens va donar la vida.
