Records d’aquells estiu amb la meva avia

Sóc la Mari Carmen, una àvia de quatre néts, tres nenes i un nen.

Estareu d’acord amb mi que és una etapa fantàstica on et sents més relaxada, sense presses, amb més paciència i més madura, ja que no has d’educar, tal i com ho vam haver de fer amb els nostres fills; per tant, ara ens toca gaudir i consentir. Però no us explicaré la meva experiència com a àvia, però sí com a néta.

Vaig tenir quatre avis: els paterns Diego i María que vivien a Múrcia i els materns Juan i Carmen que vivien a Badalona dels quals només en recordo tres. Doncs el meu avi patern, Diego, va morir accidentalment electrocutat quan jo tenia onze mesos. Va ser molt trist, segons em van explicar els meus pares, ja que ell estava molt il·lusionat amb mi perquè vaig ser la primera néta i l’única que va conèixer.

Dels meus avis materns Juan i Carmen poc en puc explicar ja que no gaudien de bona salut i en conseqüència no tenien humor per als néts en general. De fet, van morir força joves, tots dos d’un infart entre (70-72 anys aprox.).

La meva àvia Maria, (per als meus germans, i per a mi sempre va ser la “iaia de Múrcia”). Tinc tantes vivències i records que en podria escriure un llibre. Tot el que digui és poc! Era una dona valenta i lluitadora que de la nit al dia va haver de posar-se al capdavant dels negocis que va deixar el meu avi en morir, doncs encara li quedava el fill petit amb catorze anys que encara estava estudiant. Una dona amb molt de caràcter, però tot cor, afectuosa i donada als altres. Era cristiana com la resta de la família i un testimoniatge viu per als seus veïns i amics.

Tinc records molt feliços dels estius que vaig passar a Múrcia amb ella. Fèiem pa, magdalenes, coques i cordials, en un forn de llenya que tenia a la finca al costat de la casa, amb tarongers, llimoners, ametllers i altres arbres. A la tarda, després de dinar i fer la migdiada, em feia el berenar amb aquell pa acabat de fer i la xocolata de pedra. Després de berenar em feia molta il·lusió anar al posador de les gallines amb una cistella a collir els ous que havien posat aquell dia.

Els diumenges anàvem a l’església i a la sortida hi havia una pastisseria molt a prop i sempre comprava empanades de carn i pastissets per sopar. Recordo una de les vivències que vaig tenir entre d’altres i que em van marcar fins avui. Va ser un dia normal dels anys cinquanta (la postguerra) que va trucar a la porta una senyora amb la seva filla més o menys de la meva edat uns nou anys, demanant roba i menjar i la meva àvia no s’ho va pensar ni un moment, li va treure una bossa plena de menjar i li va dir que esperés, que anava a buscar la roba. Va agafar diverses peces seves i em va preguntar si volia col·laborar amb alguns vestits meus. Abans que jo digués res, em va fer una reflexió que mai no oblidaré:

“Pensa que tu ets una nena privilegiada perquè en tens molt més que té ella, però no et vegis obligada, la decisió ha de ser teva”. I encara que jo era petita vaig comprendre el que em deia la meva àvia i sense dubtar li vaig donar roba meva a aquella nena. I com això moltes altres coses que em van quedar per sempre gravades al meu cor.

Dono gràcies a Déu per tot el temps que vam passar juntes que va ser molt, i per tots els valors que em va transmetre com a àvia, ja que sempre va saber quin era el seu lloc.

Tant de bo jo pugui deixar una empremta i uns valors als meus néts com els que em va deixar a mi, i em puguin recordar amb tant d’afecte com jo la recordo a ella.