Amb dic Pepi i us vull parlar del meu avi Juan Fuentes, pare de la meva mare. Jo no el recordo perquè tenia 26 mesos quan ell va morir, m’expliquen que teníem bogeria l’un per l’altre (vaig ser la seva darrera néta) i vivíem junts.
Una de les coses que m’han explicat és que quan ell va sortir de l’hospital i un cop a casa, jo em vaig posar a l’entrada i feia aplaudir tots els qui venien a veure’l, familiars, veïns… de l’alegria que tenia per tenir-lo amb nosaltres i al seu llit.
El iaio Joan era un home tranquil, pacient, amable, traçut i molt savi. M’expliquen que veïns del barri venien sovint a demanar-li consell sobre diferents qüestions (el que avui seria un psicòleg). En aquella època que només hi havia la radio. Quan a l’estiu sortien al carrer a prendre la fresca, ell captivava tothom llegint novel·les, recitant poesies…
Ell havia nascut a un poble d’Almeria l’any 1882 i no va tenir mai l’oportunitat d’anar a escola. Va aprendre les quatre regles bàsiques d’un senyor que passava de tant en tant amb bicicleta pel seu “cortijo”. Ell, juntament amb un altre dels seus germans (eren 11) tenien el do de la poesia, tant és així que es van presentar a una mena de concurs de TROVOS que venien de Granada, Múrcia, L’Alpujarra i van sortir al DIARI D’ALMERIA on se’ls reconeixia com a pioners al que després es va anomenar en literatura poètica Dècima Espinela, quintet, quartet, etc.
A l’any 2002 vam anar la meva germana i jo a conèixer la terra dels nostres avantpassats, Almería, i vam tenir l’alegria de descobrir que al seu poble natal tenien una plaça el rètol de la qual diu així: PLAZA A LOS POETAS JUAN I PACO FUENTES, així és que el meu avi “si va ser POETA a la seva terra”.
Com us deia, l’avi Joan va ser autodidacta, aleshores no existien les escoles per a adults, o això crec. Ja de gran va treballar de vigilant nocturn en una fàbrica i en les estones lliures es va dedicar a escriure la seva vida en vers. Aquesta llibreta la guardava el més gran dels seus néts, el meu cosí Ramón, qui en una ocasió va confessar-me que de vegades, quan era nen s’havia sentit una mica “culpable “ perquè creia que estimava més el nostre avi que el seu propi pare, però és que com vaig dir abans el iaio Joan era una persona excepcional.
Quan aquesta llibreta groga i vella, escrita amb ploma va arribar a les meves mans, us asseguro que vaig al·lucinar, com podia el meu avi tenir aquesta cal·ligrafia perfecta amb tan poques, poquíssimes faltes d’ortografia i tot tan ben expressat, sense haver anat mai a l’escola. Gràcies als seus escrits narrant la seva vida quotidiana d’aquesta manera tan bonica i creativa, en vers, vaig poder conèixer aquell avi que m’havia estimat tant i jo a ell, però sense prou temps per aprendre’n directament tots aquells valors, forma d’actuar, decisions, pensaments, saviesa que ell tenia.
Mentre passava a màquina “les seves memòries” vaig riure, vaig plorar i li vaig agrair profundament per haver-se decidit a escriure, i tal com deia ell mateix amb la intenció de que fos “para eterna memoria la hereden mis parientes”
Vull deixar un petit fragment d’una de les seves poesies tal i com ell la va escriuré.
LA FELICIDAD
Sueño que al alma fatiga,
luz que ante mí se derrama
voz impaciente me llama,
ansia que a vivir me obliga
Felicidad que me hostiga y en pos de mí siempre va,
que a un mismo tiempo le da luz y sombra a mi deseo…
yo en todas partes la veo y en ninguna parte está.
Vagamente dibujada la encuentra el alma indecisa,
en el bien de una sonrisa, en la luz de una mirada,
en toda dicha esperada,
en la que pasó importuna,
en la gloria, en la fortuna,
en lo cierto, en lo imposible…
en todas partes visible
y no se alcanza en ninguna
¡Felicidad! sueño de un bien que no está en la tierra
ansia impaciente encierra triste el corazón humano,
luz de misterioso arcano
vaga sombra celestial,
mezcla del bien y del mal
tu eres en mi corazón, la eterna revelación de mi espíritu inmortal.
Gràcies “yayo Juan pel teu llegat”.
T’Estimo.
