Aquest mes de maig passat hem celebrat el Dia de la Mare. La majoria dels que llegirem aquest article hem passat els primers anys de la nostra vida al costat d´una dona, la nostra mare.
Les paraules d’una mare mai no són oblidades i el seu record dura tota la vida.
Pensant en mares en què ens podríem inspirar, ha vingut a la meva ment Maria, la mare de Jesús.
Maria, la dona que va dir SÍ al pla de Déu. Per inversemblant, inconcebible, inaudit, desgavellat que pogués semblar, ella va dir SÍ a una proposta sense precedents i extremadament arriscada.
Era una jove adolescent procedent d’una família humil. No era ni reina ni rica. Era una jove pobra de Natzaret de tot just uns 16 anys.
De sobte un matí tranquil de la seva vida, un àngel se li apareix i li deixa anar una bomba: embaràs sense marit, en una cultura que s’apedregava la dona en aquesta situació.
Tots coneixem la història….
Déu es fixa i tria precisament a qui el món no miraria. A qui no té títols, ni influència, ni poder ni diners. Tria la humil per fer alguna cosa gran SER I FER DE MARE DE JESÚS.
Que diferents els paràmetres de Déu per escollir algú que exerceixi un dels treballs més importants en aquest món: SER MARE.
Si llegim amb atenció, allò que coneixem com El Magníficat de Maria (la seva trobada amb la seva cosina Elisabet) ens adonarem que Maria esmenta 15 referències de l’Antic Testament de la Bíblia. Per ser una noia de Natzaret, sense escola rabínica, mostra que tenia les Escriptures a la sang.
D’on ve aquest coneixement? De casa seva. Ella va créixer en una llar on Déu era present, on s’ensenyava Sa Paraula i va poder veure en els seus pares, Joaquim i Anna, un matrimoni coherent i compromès amb la seva fe. Maria va aprendre de petita tot allò que Déu havia fet amb el Seu poble, Israel, i va creure que aquest mateix Déu l’acompanyaria en aquest repte tan singular com arriscat, ser la Mare de Jesús.
Això, estimats, m’ensenya com és d’important el que es “respira” a casa…els nostres fills, néts capten el lloc que Déu ocupa a la nostra vida. La llar imprimeix una empremta indestructible a la vida dels nostres néts. El que aprenem a casa ens persegueix.
Quan una llar “cristiana” no viu allò que diu creure, els nens viuen en una esquizofrènia espiritual. El que veuen els seus ulls, no “casa” amb el que senten les seves orelles.
No podem canviar el que viuen els nostres néts a casa seva, però sí que podem marcar una diferència quan ells vénen a la nostra.
Els nens aprenen els valors dels pares, però els capten dels avis.
Us convido a tots els qui sou cristians i creiem en el poder de la pregària a:
- Treballar perquè la nostra llar sigui un lloc on els nostres néts puguin veure i aprendre de Déu.
- Pregar per cadascun dels nostres fills. Que Déu els guiï i vulguin viure la veritat de Déu a casa.
- Pregar per cadascun dels nostres néts, que puguin veure en nosaltres i a través nostre l’amor de Déu i fer-lo seu.
- Pregar, com Maria, per tenir un cor disposat a fer la Seva voluntat.
