Hi ha mesos que fan olor de memòria. Maig n’és un. Arriben les flors, l’olor de gessamí es desborda per les reixes, i l’aire guarda aquest perfum dolç que desperta coses que crèiem oblidades. Maig és el mes de les flors, però no duren gaire. Obren, omplen tot de color, i se’n van. Per això s’assemblen tant als avis.
La vellesa comporta un prejudici estrany: la veiem com el final, com a temps d’espera. Però si t’aturés, és l’únic moment on el soroll baixa i se sent allò essencial. Els avis no tenim pressa perquè ja vam fer el camí. Per això les nostres històries estan envoltes detalls de temps passats, com el preu del pa, d’un gelat, i molts instants viscuts de la infantesa. I és en aquests instants on trobem allò que importa: la prova que una vida viscuda deixa rastres.
La vellesa no és una deixalla. És una corona quan està lligada a una vida amb sentit. Com les flors de maig, no hi és per utilitat, sinó perquè ha arribat el seu temps i té bellesa pròpia.
La societat mesura la gent pel que produeix, per la rapidesa amb què respon a un mail o un whatsapp. Aquest barem fa fallida quan parles amb algú gran. De cop i volta l’important no és el que va fer ahir, sinó el que va aprendre en 60 anys d’equivocar-se i tornar a començar.
Hi ha una temptació d’infantilitzar els avis. De parlar-los més fort, més a poc a poc, com si la memòria fallida s’encomanés. És un error. El que falla al cos gairebé mai falla al cap. El que sí que falla és la capacitat d’escoltar sense interrompre, d’asseure’s sense mirar el mòbil.
«Plantats a la casa del Senyor… fins i tot en la vellesa fructificaran; estaran vigorosos i verds» [Salm 92:14].
Aquest verset trenca la idea que a la vellesa només queda esperar. Florim i donem fruit en forma de consells, memòria, oració i exemple. Som l’arxiu viu de la família: recordem per què el nostre cognom s’escriu com s’escriu, per què per Nadal es menja aquest guisat estrany, per què l’àvia no suporta certes coses. Sense nosaltres, els avis, la família perd context i ‘es com si tingués l’encèfal pla.
“Que els ancians siguin sobris, seriosos, prudents… que ensenyin el bé” [Tit 2:2-3].
És la recomanació de Saule de Tars al seu deixeble Tito. No som espectadors, som transmissors. No necessitem compassió condescendent. Necessitem lloc a la taula. Necessitem que se’ns pregunti, que se’ns cregui quan diem “jo ja vaig veure això”, Ensenyem el que no és als llibres: com estimar després del dol, com perdre sense trencar-se, com riure’s d’un mateix quan el cos ja no respon.
El mes de maig es passa ràpid. Les flors cauen i deixen el terra tacat de color per uns dies. Si ets fill o nét, aprofita aquest temps. Truca als teus avis, o als teus pares. No per preguntar-los si van menjar, sinó per preguntar-los què els feia por als 20, què haurien fet diferent, quina cançó els recorda a algú que ja no hi és, etc.
Perquè la vellesa no és l’hivern de la vida. És maig. És el moment on tot allò viscut floreix de cop, abans de convertir-se en llavor per al que ve darrere.
Quina història dels teus avis et ve a la ment quan penses a les flors del maig?
