Tinc dues filles separades i tres néts que adoro. Ser àvia quan els pares ja no estan junts m’ha ensenyat una cosa que no sempre és fàcil: hi ha moltes coses que hi veig, però no em correspon canviar-les.
De vegades observo decisions i penso: «Jo això ho faria d’una altra manera». I aquí comença el meu particular exercici dels tres micos: sento, miro, callo… tot i que això de tapar-me les orelles encara ho estic practicant. Com diu la Bíblia a Eclesiastès: «Hi ha un temps per callar i un temps per parlar».
Si les meves filles m’expliquen alguna cosa i crec que puc aportar, suggereixo, si no em pregunten, intento respectar, perquè ells són els pares i jo sóc l’àvia. I des d’allà què hi puc fer? Jo crec que moltíssim, intento ser intencional en la relació amb els meus néts, un cop a la setmana ens reunim tots quatre per videotrucada; parlem, fem jocs, compartim, i durant la setmana també els truco individualment, no per prendre partit ni per parlar malament del pare o de la mare, sinó per voler-los, escoltar-los i ser un lloc segur.
Quan apareixen enuigs, procuro recordar-los una cosa senzilla: «El pare i la mare us volen. De vegades els grans també ens emboliquem i no sabem fer les coses gaire bé». No sempre és fàcil. Una separació pot portar distàncies, silencis i relacions que canvien. I hi ha moments en què em costa acceptar el que veig. Aleshores miro el cel i dic a Déu: «Bé, això ja és cosa teva. Tu sabràs. Mostra’m el camí». I descanso, perquè potser el meu lloc sigui simplement estar, voler i procurar que els meus néts sàpiguen que la seva àvia sempre hi és.
