Conte: Perdó i familia
Ja no els aguantava més, sempre tan feliços amb el somriure d’orella a orella. Trenc@riures, el petit diable, havia rebut l’encàrrec que els Colomer fossin la família següent a perdre la seva alegria. Pobrets, ni tan sols sabien com seríen d’infeliços, perquè quan Trenc@riures escollia una família… mal assumpte. Mai no fallava.
– Utilitzaré la tècnica dels plats trencats- va pensar Trenc@riures – i després els faré el nadó ploraner… Això serà divertidíssim, ji, ji, ji, ji.
Amagat sota la taula del menjador, va esperar el moment que el pare Colomer i la seva filla gran col·locaven una muntanya de plats acabats de rentar. Aleshores va treure una poteta per cada costat de la taula i… ¡catapum! Doble traveta! Nou rècord de plats trencats! I ara comença el que és bo!
I és que per a Trenc@riures la part més divertida era la de les discussions i els crits. I aquella va ser de les bones, perquè el pare Colomer i la seva filla asseguraven que algú els havia posat la traveta i la mare Colomer els cridava que eren igual de maldestres i que es busquessin alguna excusa una mica més original.
– !Fase 2! – va dir Trenc@riures quan la bronca va perdre interès. Aleshores va córrer a l’habitació del nadó i es va posar a cridar i a plorar a ple pulmó.
– Ja heu despertat el nen! Ho veieu? – va sentir a la mare Colomer, apropant-se i cridant. I Trenc@riures va aprofitar per despertar el nadó fent-li un pessic.
Com que el nadó no estava gaire despert, la mare Colomer no va trigar a tornar-lo a dormir. I aquí residia el quit de la tècnica del nadó ploraner, que el diablet podia repetir la jugada moltíssimes vegades, canviant el tipus de plor fins a tornar bojos els pobres pares, que acabaven cridant-se entre ells perquè no sabien adormir un nadó, o culpant els fills grans per no saber guardar silenci i fer soroll amb les portes, o qualsevol altra cosa…
Trenc@riures va fugir ràpid d’allà, ja que sabia que la cosa es posaria lletja. Començarien a volar insults i tota mena d’objectes, i des d’aquell moment qualsevol cosa provocaria una baralla. D’aquí uns dies ja no quedaria res dels feliços Colomer.
Però unes setmanes després Trenc@riures va rebre un avís urgent. No tan sols no hi havia cap rastre dels Colomer al registre de famílies trencades, sinó que el diable Major el va cridar perquè els Colomer seguien apareixent entre les famílies més felices.
– Tens una setmana – li va dir- Si no t’encarregues d’ells… estaràs fora de l’equip dels Trencafamílies!
Els dies següents, Trenc@riures va fer servir tots els seus trucs per intentar destruir l’alegria dels Colomer. Però per més males jugades que els va fer, per més discussions que va provocar, no va aconseguir acabar amb aquella família. I el diable Major, que no en passava ni una, el va expulsar de l’equip per sempre.
El dimoniet va quedar llavors sol, sense amics, sense casa i sense feina. Ell, que sempre havia estat el millor, no havia pogut amb una simple família normaleta. Però, després de superar la seva ràbia, com que no tenia on anar, va decidir investigar els Colomer per saber com ho havien fet. Potser estaven protegits per alguna màgia, amulet o secret estrany…
Alguna cosa devia ser, perquè Trenc@riures va descobrir que, cada nit, abans de ficar-se al llit, els Colomer treien un petit cofre, miraven el seu contingut, i després es feien una abraçada que els tornava el somriure, sense importar el que hagués passat durant el dia.
Molt li va costar al dimoniet arribar fins aquell cofre que amb tanta cura guardaven els Colomer. La nit que ho va aconseguir, va mirar emocionat, a la llum d’una espelma, al seu interior. Però no va trobar pedres màgiques, ni encanteris, ni amulets. Només un antic tovalló de paper que els Colomer havien escrit anys enrere, just després de la seva primera discussió. S’hi podia llegir:
“Perdonar serà la nostra manera d´estimar”.
D’aquesta manera, el dimoniet Trenc@riures va descobrir que el perdó era l’únic que necessitaven els Colomer per protegir-se de les maldats de l’equip de Trencafamílies. I va pensar que seria molt més bonic ser part dels Colomer, capaços de perdonar-ho tot, que seguir a l’equip d’aquell diable Major que no en perdonava ni una.
Així que, saltant-se totes les normes, va decidir presentar-se als Colomer per confessar-los qui era i demanar-los perdó per tot el que els havia fet. Aquests van estar encantats de perdonar-lo i donar-li estada amb ells, i es va quedar amb ells tant de temps que el dimoniet va acabar sent un més de la família. I el que el feia més feliç de pertànyer a aquella família tan especial era saber que sempre l’estimarien i que, fes el que fes, mai no seria expulsat.
Que ningú ni res us robi l’alegria a la vostra família!!
