Què faig amb el buit de la casa sense fills?

Ni més ni menys que 30 anys amb fills a casa (perquè en tenim 4) amb només una “treva” de 4 mesos per un Erasmus…! En la transició entre estudis, estades a l’estranger i trobar cadascun el seu camí i el seu lloc, els nostres fills han anat anant i venint – però ara ja han marxat tots.  Quin buit a casa! Massa tranquil·litat…

Qui menja ara tot el menjar que preparem? Cuinem 2 o 3 vegades i ens dura tota la setmana! Qui baixa els reciclatges? Qui plega les samarretes? En lloc de posar 5 rentadores seguides en un dia de sol, en poso una cada 2 setmanes… I qui ens treu un selfie en condicions?  Com els trobem a faltar els fills! Quant els estimem…

Com omplir aquest buit? Com evitar que m’arrossegui la nostàlgia? El primer que se’m va acudir va ser pintar-me les ungles. Feia tants anys que no ho feia, que vaig haver de tornar-ho a aprendre!  Després vaig decidir reprendre un vell hobby: Fer puzles! Ho puc fer a poc a poc a les estones lliures en una de les habitacions buides. En una altra habitació, m’he instal·lat amb el meu portàtil per als meus cursos en línia – per fi, ja ha arribat un repòs al meu ministeri itinerant dins de casa! I l’habitació petita serveix per guardar la bicicleta que el meu marit fa servir cada dia. Així, aclarim el passadís de l’entrada – quin alleujament! Però falta gent a casa…

Per això, els caps de setmana s’han convertit en temps de trobades: hem decidit fer vídeo-trucades amb uns o altres (més el meu pare que està a Alemanya), perquè tots viuen prou lluny. I hem reprès l’hospitalitat –interrompuda per la pandèmia–, quedant amb amics, convidant veïns o d’altres persones que volem conèixer millor. Quina alegria!

Amb tot, també gaudim de la nova tranquil·litat – a mi em serveix de descans mental (encara que segueixes pendent i preocupada per diversos assumptes dels teus fills, però ja són adults i s’han d’enfrontar ells mateixos amb els reptes de la vida), el meu marit em mima amb sopars especials, i podem triar la sèrie de Netflix que ens agrada a nosaltres!  Passem més temps parlant, som més amables i pacients un amb l’altre, intentem cuidar-nos i cuidar l’un de l’altre. Ens estem fent grans!

Last but not least, es veu reforçada la tasca d’intercessió, de presentar els nostres fills davant de Déu en oració. No hi ha ningú millor per tenir-ne cura! Són lluny, però són als nostres cors, la relació canvia, els hem de deixar anar –però ens uneixen vincles d’amor i els acompanyem en el seu camí, des de la distància.  Gràcies Déu pels nostres fills!