Hi havia una vegada un noi anomenat Marius a qui li encantava tenir milers d’amics. Presumia moltíssim de tots els amics que tenia en el col·legi, i que ell era molt amic de tots. Un dia, el seu avi se li va apropar i li va dir:
– Marius, t’aposto un cubell gran de crispetes al fet que no tens tants amics com creus, Segur que molts no són més que companys o còmplices de les vostres malifetes.
Marius va acceptar l’aposta sense dubtar-ho, però com que no sabia ben bé com provar que tots eren els seus amics, li va preguntar a la seva àvia. Aquesta va respondre:
– Tinc just el que necessites en les golfes. Espera un moment.
L’àvia va sortir i al poc va tornar com si portés alguna cosa a la mà, però Marius no va veure res.
– Agafa-la. És una cadira molt especial. Com és invisible, és difícil asseure’s, però si la portes al col·le i aconsegueixes asseure’t en ella, activaràs la seva màgia i podràs distingir als teus amics de la resta de companys.
Marius, valent i decidit, va prendre aquella estranya cadira invisible i es va anar amb ella al col·legi. En arribar l’hora del pati, va demanar a tots que fessin un cercle i es va posar al mig, amb la seva cadira.
– No us mogueu, veureu una cosa al·lucinant.
Llavors es va anar a asseure en la cadira, però com no la veia, va fallar i va caure de cul. Tots es van fer un bon fart de riure.
– Espereu, espereu, que no m’ha sortit bé – va dir mentre tornava a intentar-ho.
Però va tornar a fallar, provocant algunes cares d’estranyesa i les primeres burles.
Marius no es va rendir, i va continuar tractant d’asseure’s en la cadira màgica de la seva àvia, però no deixava de caure a terra… fins que de sobte, una de les vegades que va anar a asseure’s, no va caure i es va quedar en l’aire…
I llavors, va comprovar la màgia de la qual va parlar la seva àvia. En mirar al voltant va poder veure a Jordi, Lluc i Diana, tres dels seus millors amics, subjectant-lo perquè no caigués, mentre molts altres dels qui havia pensat que eren els seus amics no feien sinó burlar-se’n d’ell i gaudir amb cadascuna de les seves caigudes. I aquí va parar el numeret, i retirant-se amb els seus tres veritables amics, els va explicar com els seus enginyosos avis se les havien apanyat per a ensenyar-li que els bons amics són aquells que ens volen i es preocupen per nosaltres, i no qualsevol que passa al nostre costat, i encara menys els qui gaudeixen amb les coses dolentes que ens passen.
Aquella tarda, els quatre van anar a veure a l’avi per a pagar l’aposta, i ho van passar genial escoltant les seves històries i prenent crispetes fins a rebentar. I des de llavors, moltes vegades van fer servir la prova de la cadira, i tots aquells que la superaven van resultar ser amics per a tota la vida
Ensenyament: Amistat veritable
No tots els qui ens envolten són amics de debó. Els bons amics són els que ens volen i es preocupen per nosaltres
