Per si vinguessis a veure’m

Hi ha un sofà a la sala que guarda una forma invisible: la de qui ja no s’hi asseu. Una tassa roman intacta sobre el bufet, i el rellotge de paret sembla sonar més fort quan la casa està en silenci. En algun racó, els avis esperen. Esperen encara que no ho diguin, encara que l’espera s’hagi tornat costum. Esperen…” per si vinguessis a veure’m.”

Vivim en un món cada cop més accelerat. Les generacions joves corren entre pantalles, compromisos, feines, somnis i amistats. I els avis —els que van sembrar arrels, els que van explicar contes i van teixir històries amb veu pausada— sovint queden enrere, com postals estimades que es guarden però que no es miren gaire sovint.

Un nét va dir recentment: “El meu avi sempre deixava un plat de més a taula, encara que sopés sol. Deia que era per si algun nét arribava de visita sense avisar. Tenia aquell tipus d’esperança que no s’apaga, encara que passin setmanes o anys. Avui, quan l’he visitat, m’ha abraçat com si el temps no importés. M’ha ensenyat fotos antigues, repetint històries i m´ha ofert l’últim tros de pastís.”

La distància no sempre és geogràfica. A vegades es mesura en trucades no fetes, en caps de setmana promesos i ajornats, en fotos que es miren però no es comenten. A vegades es mesura en silencis que no fan mal pel que diuen, sinó pel que deixen de dir.

I, tanmateix, els avis no reclamem. Guardem una fe gairebé poètica: posem galetes al rebost, pleguem llençols nets i deixem oberta la persiana de l’habitació “per si vinguessis a veure’m”. No perdem l’esperança de sentir un timbre, un “com estàs?”, un riure que travessi la porta com abans. No perquè ens sentim oblidats —encara que a vegades ho sembli—, sinó perquè estimem sense condicions.

La visita a un avi no és només un acte d’afecte, és una manera de tornar el temps que ells ens van donar sense mesura. És asseure’s a escoltar allò que internet ja no diu. És rescatar la tendresa d’un gest senzill, la saviesa de qui ha viscut molt i ara, lentament. És recordar-nos d’on venim, i qui hi era quan tot just apreníem a caminar.

Potser avui sigui un bon moment. Potser val la pena apagar el món una estona i trucar a la porta de qui encara espera, de qui no pregunta ni exigeix, només somriu quan ens veu. I ens abraça fort, com si aquell instant pogués aturar els anys.

“Per si vinguessis a veure’m…” Us animo a escoltar la cançó d’Adrián Romero. És una cançó senzilla i bonica. M’ha tocat el cor i algunes llàgrimes m’han lliscat dels ulls: “Per si vinguessis a veure’m”. Diu el cantant: “Recordo quan no hi havia presses… Quan ens acompanyaven els llibres i contes que tant et llegia… les joguines que et donava i que et feien tan feliç. T’imagino com un nen que gaudeix del meu afecte i que mai no creixerà. T’espero a la sala i escolto les cançons que tant t’agradaven… I no et sentis malament. No és un retret, només és per dir-te que sempre estic preparat per si vinguessis…” Estem preparats? No perdem el temps si encara tenim l’oportunitat de passar temps amb ells i influir en les seves vides.

Una abraçada d’un avi melancòlic,