Diuen que s’estima més els néts que els fills,
que la felicitat completa no arriba
fins que ens convertim en avis,
que un nét és el millor dels regals,
un obsequi que et dóna la vida quan menys ho esperaves,
i que quan un nét t’agafa pel dit,
t’agafa també un tros del teu cor.
Diuen que d’ells rebem els petons que ja ningú no ens dóna,
i a ells els donem els petons que ja a ningú donarem,
que són àngels sense ales,
una nova oportunitat,
la millor de les alegries,
unes delicades criaturetes que donen de nou sentit a la vida.
Diuen que a ells se’ls ensenya tot el que vam aprendre massa tard,
i se’ls dóna tot el que tenim,
fins i tot un amor que crèiem oblidat,
i diuen que els veus créixer sabent que els deixaràs aviat,
massa aviat i és per això que se’ls vol més que res,
i més que ningú.
Fernando García
Font: Nada “personal”
