Era un dia qualsevol esperant que el meu nét sortís de l’escola per portar-lo a casa. La distància és molt curta, tot just 300 metres, per la qual cosa ho fèiem sempre caminant.
Però aquell dia es va convertir en un dia especial. El meu nét poc després de posar-nos a caminar, prou per estar tots dos sols caminant, sense que hi hagués altres pares o companys de classe al voltant, el meu nét alçant els seus ulls al cel i a les muntanyes que ens envoltaven, em va preguntar “Aitona, I això?”, de seguida em vaig adonar que era realment el que m’estava preguntant, i mirant en el meu interior em va venir al cap el verset que diu:
“I Déu va dir: faci’s la llum, i la llum es va fer”, i això mateix vaig contestar al meu nét, afegint que així mateix va fer tota la resta.
Es va quedar en silenci i vam continuar amb el nostre passeig fins a casa, però no havíem avançat 20 metres, quan em torna a parar, per preguntar-me, I Déu?, uhauuu, què li podia respondre que ell entengués? no sabia què dir, i li vaig demanar ajuda al Senyor, que em va donar una resposta: “Ell és el Principi i el final”, de manera que es va tornar a quedar callat i es va acabar la conversa.
Aquest succés va remoure el meu interior i vaig voler fer alguna cosa més per fer-li entendre allò que li havia dit, i Déu, en la seva gran misericòrdia, em va donar una idea.
Vaig esperar el dia idoni en què estiguessin tots dos, la meva néta i el meu nét (dos ocells d’un tret), i va arribar el dia.
Aleshores, hi havia uns pallassos que eren molt coneguts pels nens, i que tenien un lema: “Sent, pensa i fes”. Per mitjà d’aquest lema els podia explicar als meus néts com Déu havia fet tot allò que havia creat.
Els vaig fer recordar el lema dels pallassos i els vaig convidar a fer-ne un dibuix; els vaig donar un paper i uns llapis de color, i els vaig explicar com ho havien de fer. Primer havien de mirar el seu cor per saber què hi havia que els agradés, i que de seguida pensessin com dibuixar-ho i que per acabar, el dibuixessin. I els vaig deixar amb la seva feina.
Al cap d’una estona em van cridar, vaig acudir, i em van ensenyar les seves obres d’art i els vaig felicitar pel que havien fet, i vaig afegir: així com vosaltres heu fet, Déu també ens va fer, Ell ens té al seu cor, va pensar com fer-nos i ens va fer, i tot ho ha creat perquè nosaltres siguem feliços amb Ell i la seva creació.
Al mateix temps em va arribar la notícia que, a la classe del meu nét, la professora va preguntar als nens si n’hi havia algun que cregués en Déu, i el meu nét va ser l’únic que va aixecar la mà dient que ell si creia.
Tot un trofeu per a ell i per a nosaltres com a avis.
L’autor d’aquest artícle, que ens han enviat és Joxan Rodríguez; avi d’un net
