¡Volem un conte! ¡Volem un conte! Semblava una revolució familiar. A vegades els avis estem una mica cansats a l’hora de contar un conte. Però en aquesta ocasió no tenia una altra sortida. ¡CALIA CONTAR UN CONTE!
Tranquils, tranquils. Us contaré un conte, però necessito la vostra ajuda. Digueu-me tres substantius: -Menjar, córrer, saltar.
He dit substantius, tres coses. Els tres van mirar al voltant, i van dir:
TAULA
LLAPIS
GOMA
Genial! -vaig exclamar – aquest conte va de taules, llapis i gomes.
Però, si no tenen res a veure – va dir la néta major.
Clar que sí! – va dir el petit -. El llapis es posa en la taula i la goma esborra al llapis.
Bé, escolteu aquesta història. Fa temps existien uns homes que anaven pel carrer anunciant coses, es deien pregoners. Vestien d’una forma molt peculiar portaven capells llargs, una jaqueta fosca, una trompeta, i sempre tenien un paper on anotaven les coses que havien de dir per a no oblidar-ne cap.
Tarariiiiiiiiii… -feia sonar la trompeta. Tothom parava atenció, sortien per les finestres, es posaven les mans en les orelles com per a escoltar millor, els nens callaven, paraven de jugar i…
L’important és la taula, el llapis i la goma! -deia. I després continuava amb les coses que passarien: notícies, noves lleis i normes, etc. Però sabeu com acabava?
L’important és la taula, el llapis i la goma! – va dir el petit, que s’havia posat les mans en les orelles imitant als nens del poble.
Això mateix! -vaig exclamar. Un dia darrere l’altre, el pregoner donava anuncis sempre amb el mateix principi i amb el mateix final.
Els habitants del poble ja ho sabien, fins i tot alguns es burlaven dient que semblava un boig sempre amb les mateixes paraules. -I per què s’en reien d’ell? Si era qui els donava les notícies.
Doncs suposo que per repetir la frase una vegada i una altra Em vaig quedar mirant als meus néts en silenci, esperant a veure si feien alguna cosa.
Avi, què et passa? És que no tens més idees?
L’important és la taula, el llapis i la goma! – va dir la néta gran.
I els tres es van riure de mi, perquè semblava que el que deia no tènia sentit. Llavors, jo vaig prosseguir amb la història. Com veieu, era molt fàcil riure’s del pregoner perquè repetia la frase una vegada i una altra, vosaltres mateixos ara us esteu rient d’ell. Però ningú al poble li havia preguntat què significava aquesta frase. Ni tan sols vosaltres m’heu preguntat què significa aquesta frase. Així que el pregoner seguia amb el mateix principi cada vegada que havia de dir alguna cosa als pobles que visitava.
Un dia, un nen i la seva colla (més o menys eren dotze) es van apropar al pregoner i li van preguntar:
-Escolti senyor pregoner, per què sempre diu el mateix?
El pregoner va somriure i va dir:
-Per fi algú em pregunta! Sabeu quan fa que pronuncio aquestes paraules?
Cinc anys- va dir un de la colla que mastegava xiclet i feia pompes sense parar.
Tres anys, dos, deu… – els nens intentaven endevinar quant temps. El pregoner es va quedar callat, mirant-los fixament, va dir amb molta calma:
-Aproximadament 2000 anys. La colla sencera es va començar a riure, li deien que estava boig, que no sabia el que deia, que era impossible que un home visqués tant de temps. El pregoner va continuar:
En realitat no soc jo l’autor d’aquestes paraules, me les va ensenyar el meu pare i me les va regalar quan un dia li vaig preguntar per què les deia sempre. Però el pare del meu pare va fer el mateix, i així successivament.
-Bé, però aquestes paraules no tenen valor. Quin regal més pobre! -Saps? Cadascuna d’elles significa una cosa molt especial, alguna cosa que em permet ser el pregoner més feliç del món.
-És a dir, que per tenir una taula ets feliç. Jo prefereixo un videojoc, o una pilota.
-El meu pare- va seguir el pregoner- es posava dret en la taula i pregonava en La taula era el lloc on ell assajava el que havia de dir.
Clar, per això és important per a tu. Però per a què volem una taula nosaltres, en ella no podem córrer, ni jugar tots.
-Be, la taula no era només el lloc on assajava, perquè per tots els costats hi havia coses escrites: ETS UN BON PREGONER!, T’ESTIMEM MOLT!, EL QUE
FAS ÉS IMPORTANT!, NO ESTÀS SOL!, RECORDA QUE SEMPRE HI HA ALGÚ QUE T’ESTIMA!
-Vaja- va dir un altre nen-, per això els teus pregons són tan xulos.
–El meu pare sempre em va dir que ell era el millor pregoner, i que jo arribaria a ser el millor pregoner, encara que es riguin o es burlin de mi.. I que si alguna vegada se m’oblidava, havia de pensar en la taula.
-Doncs sí que és complicat aquest regal- va dir un nen amb els ulls molt oberts.
-Sí, però jo també voldria una taula d’aquestes, moltes vegades em sento insegur, i que les coses que dic o faig no valen per a res -va dir un altre de la colla amb cara tristona.
-I el llapis?
-El llapis- el pregoner va buscar en els seus pantalons i va treure un vell carbonét- és per a dibuixar en la taula, nosaltres podem decidir el que dibuixem. El meu pare em va ensenyar que jo tinc la capacitat de triar i dir o pensar en moltes coses. Algunes bones i unes altres dolentes.
-Ostres! Si la profe ens veu pintar en les taules, quina… -va dir un dels nens movent la mà ràpidament.
-Bé, pensa que només pots pintar en la teva taula, la que fas servir per a assajar o pensar les coses que faràs i diràs. I si t’equivoques?- va preguntar un altre nen de la colla, que estava preocupat perquè havia fet algunes coses malament.
-Perquè aleshores, treus la goma i esborres.
Només és qüestió de tornar a pintar, és a dir tornar a començar des d’on t’has equivocat. Els nens es van quedar callats, i fent mitja volta es van disposar a anar cadascun a la seva casa.
-Espereu!, tinc un regal per a vosaltres.
-Però si avui no és el nostre aniversari!
-No importa- El pregoner va treure diverses taules petites, diversos llapis petits i diverses gomes, i les va repartir entre els nens.
-Avi.
-Què, fill?-No entenc molt bé alguna cosa de la història. Per què ningú li preguntava el que significaven les paraules que repetia una vegada i una altra?
-Saps? A vegades estem tan acostumats a sentir unes certes coses que no els parem atenció Hi ha paraules que es diuen des de fa moltíssim temps, però que ens costa parar-nos a pensar quin significat tenen.
-Avi, què va passar al poble?
-Bé, el pregoner va desaparèixer, però els nens es van encarregar de explicar el que significava la taula, el llapis i la goma. Aquest poble va canviar radicalment, perquè per fi van entendre la importància d’unes paraules que feia 2000 anys que s’estaven escoltant.
-Avi, a tu t’ha passat alguna cosa semblant al que li va passar a aquest poble?
-Clar!, bonica meva. M’ha costat entendre que tinc molt valor, que el que faig és important, que jo decideixo moltes de les coses que faig, i que hi han ocasions en que haig de demanar perdó. Per això recordo sempre la taula, el llapis i la goma.
-Fins demà avi.
-Fins demà patuleia! Ah! I no oblideu escriure en la taula que us estimo molt. Fins demà… Fa molt temps, un home ens va ensenyar moltes coses. Ens va parlar d’un Déu que ens estima i ens va donar llibertat per a escoltar-lo o ignorar-lo. A més, ens va parlar de la importància del perdó, tant de saber perdonar com d’aprendre a rebre perdó per coses que hem fet malament.
Avui, moltes persones s’en riuen d’aquestes paraules però t’animem a que pensis que potser t’estàs perdent alguna cosa que pot canviar la teva vida, encara que creguis que no ho necessites.
I tu?
• Quina frase t’agradaria escriure en la teva taula? (pensa en els teus pares, avis, amics i col·legi, el teu esport favorit, què vols ser de gran, etc.?
• Creus que hi ha quelcom que has d’esborrar de la teva taula? Què és?
•T’estàs enfrontant a alguna decisió i necessites ajuda?
• Hi ha una cosa per la qual creus que has de demanar perdó i esborrar?
• Hi ha alguna cosa que t’agradaria fer o pintar amb el teu llapis en la teva taula d’ara endavant?
• Per a tu que estàs llegint aquest conte als néts, què t’agradaria escriure en la seva taula?
Conte publicat a Revista Infantil SPLASH, núm. 13. Usat amb permís.
