Un cop per setmana porto el meu nét Matias de dos anys i mig a jugar a algun parc on hi ha gronxadors, tobogans, balancins, nens… i sorra, molta sorra!! Així que arribem a un parc el trec de la cadireta i ràpidament surt corrents per gaudir del lloc i dels jocs amb els altres nens.
Matias corre per tot el recinte d’una banda a l’altra i jo el deixo fer, però sempre vaig darrera d’ell, SEMPRE. Vigilo els seus moviments i accions, observo tot el que toca i allò que fa que no hauria de fer, i moltes, moltes vegades he de dir-li NO.
En el seu caminar, encara inestable a vegades, i en el seu afany de voler fer coses noves, ensopega i cau. Depenent del tipus de caiguda, jo deixo que s’aixequi sol, a vegades l’ajudo i comprovo que està bé i que no s’ha fet mal.
Quan interacciona amb altres nens, els agafa les joguines o els deixa les seves i aquesta és una bona oportunitat per ensenyar-li a donar gràcies, a dir si-us-plau, ho sento…
Matias porta la galleda i les pales i malgrat que jo odio tocar la sorra i no suporto embrutar-me de pols i sorra, m’ajupo amb ell i juguem a fer castells o simplement omplim i buidem la galleda. Després, busco ansiosament les tovalloletes humides a la butxaca i el desinfectant.
Estic contenta i gaudeixo molt veient la seva cara feliç en cada activitat. Tot és un descobriment per a ell i és fantàstic veure els progressos que fa i com demostra que és capaç.
Està clar que no té por de res i que se sent segur perquè d’alguna manera sap que jo estic amb ell, a prop d’ell, en algun lloc al darrera observant les seves passes.
Un dia que érem al parc, Matias estava ajupit, distret i concentrat en el joc fins que de sobte es va girar i em va mirar somrient. En aquell moment vaig tenir, alguns dirien, una revelació. Vaig tenir la certesa absoluta que Déu actua amb nosaltres de la mateixa manera que jo ho faig amb el meu nét.
- Déu, m’observa d’allà dalt estant i m’acompanya a cada passa que faig. Jo estic aquí distreta amb les meves coses però Ell m’observa vigilant, està present.
- Com un pare amorós m’avisa dels perills, m’ensenya, em marca la direcció alhora que em diu no a moltes coses que no em convenen o que són perilloses per a mi.
- Em tanca les portes, com jo tanco la del recinte de jocs perquè Matias no se’n vagi a d’altres que no són de la seva edat.
- Jo sóc la seva alegria i Ell mateix s’involucra en la meva activitat.
De fet, Déu mateix va baixar a aquest món, es va fer home, es va ajupir i amb tota la seva santedat es va “embrutar” amb mi, com jo m’embruto amb el meu nét.
- Si caiem Ell ens aixeca i ens consola, sabem que estem protegits i estimats, i alçats seguim caminant segurs i confiats.
- I és així com el meu nét se sent segur en les seves aventures sabent que jo estic al seu darrera, i si se gira per buscar-me , per buscar la meva cara i mirada de tal manera nosaltres aixequem els nostres ulls cap a Déu i busquem la seva presència i protecció.
Salm 91: 1,2, 4; Salm 121: 1
Gràcies Gema.