A mesura que van anar arribant els nostres néts al món, vam prendre la ferma decisió d’impactar-los amb les nostres vides. Volíem ser presents al seu viure de cada dia i deixar-los-hi una empremta, no només a la seva infantesa, sinó durant tota la seva vida.
Quan dos d’ells, els primers, tenien certa edat que ja podien passar la nit fora dels seus pares, vam establir una data al calendari que faríem servir cada any i vam començar a crear un hàbit que mantenim fins el dia d’avui.
Es van anar afegint els néts un a un cada any i ara, els sis, viuen l’aventura de sortir amb nosaltres tres dies a algun lloc on podem compartir les vint-i-quatre hores moltes activitats com música, jocs, històries i disseny de projectes, la qual cosa els forma i els diverteix alhora, i els fa créixer i aprendre sense interferències al nostre costat.
Fins avui viatgem amb la nostra furgoneta, vestim roba igual o semblant, pugem a castells per conquerir-los i parlem i vivim les històries de la Bíblia que els impressiona i els encanta.
Els avis tenim una gran responsabilitat. Podem marcar les següents generacions per bé o per mal.
Potser que no podem establir una sortida de tres dies, però podríem reunir-nos amb ells i crear un hàbit segons les nostres possibilitats, essent intencionals. Que els nens esperin aquesta data establerta, aquests moments especials i irreemplaçables mentre visquem i més enllà, i que puguin perdurar en els seus records durant tota la seva vida.
