Una història de Fidelitat i Esperança

Soc una àvia de 65 anys. A la meva vida he passat per moltes circumstàncies,  algunes boniques i  altres tristes, però al cap i a la fi, de totes, n’he intentat treure una lliçó o quelcom de positiu.

Fa molt de temps que vaig decidir creure en Déu. Era joveneta i ho vaig fer de cor, però de vegades, la vida et porta a fer coses que per la teva consciència i creences no són les més adients. No vol dir que hagi estat una mala persona, ni que hagi fet mal a algú, almenys, conscientment. Però, ara que sóc gran i la maduresa em dóna un grau d’experiència, em fa pensar en tot el que he viscut i com ho he viscut i em porta a reflexionar sobre la meva FE.

Tot i creure en Déu, sempre hi ha hagut algunes incògnites, algunes preguntes, algunes situacions que no he entès i m’han fet pensar si realment creia de veritat en Déu o era una filosofia de vida com tantes altres.

És ben cert que les situacions difícils són les que et fan replantejar la teva vida, la teva existència i el perquè de moltes coses. Per què dic això?

Un dels moments més tristos de la meva vida ha estat la pèrdua del meu marit ara fa quasi 3 anys. Un home bo, divertit i amb moltes ganes de viure. Un home que em va fer immensament feliç. I és per això que la seva mort em va deixar, i encara avui em deixa, desolada, trista i sola. Sola enmig de la multitud i dels éssers que m’envolten.

Amb ell teníem converses molt serioses i molt enriquidores sobre la nostra FE. Sembla que encara el sento quan deia, no és el mateix creure que creure-t’ho, sembla un joc de paraules però quan les interioritzes, te n’adones que no és el mateix. La fe s’ha d’experimentar i viure-la.

Aquest pensament és el que tots dos vam intentar transmetre als nostres fills i després als nostres néts, de manera que també ells poguessin gaudir dels beneficis de saber-se protegits per un Déu que està per sobre de tot i de tots, i que malgrat les circumstàncies mai els deixarà de la seva mà.

Amb aquesta premissa, he de dir que la meva FE, m’ajuda en el meu dia a dia a saber portar el meu patiment i dolor, a descansar en aquest Déu que em va crear i que malgrat els meus “moments “ i els meus dubtes, Ell sempre està al meu costat a cada instant de la meva vida. Tant el meus fills i néts com jo, sabem de ben cert que el meu marit està gaudint d’una vida plena i eterna amb Ell.

Tot i que vam plorar molt tots dos en saber que havia de marxar, i que potser no enteníem el perquè havia de ser tant aviat, Déu ens va donar la fortalesa per afrontar-ho i potser d’alguna manera li va rebel·lar, o almenys així m’agrada pensar-ho, com era el lloc on anava. Sovint em deia,  el lloc on vaig és molt més bonic que aquest i tu al veuràs amb els teus propis ulls i gaudiràs al igual que jo d’aquest lloc que ningú pot explicar.

Es per això que vull reafirmar-me en la meva FE, que sembla una paraula tan petita però que té tant de significat quan realment t’ho creus. T’encoratjo a que caminis sota aquesta FE i l’agafis ben fort. Et puc assegurar que no te’n penediràs.

M’agraden molt els acròstics i et vull deixar amb el que he fet d’aquesta paraula que a mi personalment m’ajuda a pensar que el meu Déu sempre esta pendent de mi.

Acròstic de Fe

F de Fidelitat (fidelitat en saber que el meu Déu, malgrat com soc jo, sempre és Fidel)

E d’esperança (esperança en saber que el meu Déu em té un lloc preparat per tota l’eternitat)