Soc una àvia de 65 anys. A la meva vida he passat per moltes circumstàncies, algunes boniques i altres tristes, però al cap i a la fi, de totes, n’he intentat treure una lliçó o quelcom de positiu.
Fa molt de temps que vaig decidir creure en Déu. Era joveneta i ho vaig fer de cor, però de vegades, la vida et porta a fer coses que per la teva consciència i creences no són les més adients. No vol dir que hagi estat una mala persona, ni que hagi fet mal a algú, almenys, conscientment. Però, ara que sóc gran i la maduresa em dóna un grau d’experiència, em fa pensar en tot el que he viscut i com ho he viscut i em porta a reflexionar sobre la meva FE.
Tot i creure en Déu, sempre hi ha hagut algunes incògnites, algunes preguntes, algunes situacions que no he entès i m’han fet pensar si realment creia de veritat en Déu o era una filosofia de vida com tantes altres.
És ben cert que les situacions difícils són les que et fan replantejar la teva vida, la teva existència i el perquè de moltes coses. Per què dic això?
Un dels moments més tristos de la meva vida ha estat la pèrdua del meu marit ara fa quasi 3 anys. Un home bo, divertit i amb moltes ganes de viure. Un home que em va fer immensament feliç. I és per això que la seva mort em va deixar, i encara avui em deixa, desolada, trista i sola. Sola enmig de la multitud i dels éssers que m’envolten.
Amb ell teníem converses molt serioses i molt enriquidores sobre la nostra FE. Sembla que encara el sento quan deia, no és el mateix creure que creure-t’ho, sembla un joc de paraules però quan les interioritzes, te n’adones que no és el mateix. La fe s’ha d’experimentar i viure-la.
Aquest pensament és el que tots dos vam intentar transmetre als nostres fills i després als nostres néts, de manera que també ells poguessin gaudir dels beneficis de saber-se protegits per un Déu que està per sobre de tot i de tots, i que malgrat les circumstàncies mai els deixarà de la seva mà.
Amb aquesta premissa, he de dir que la meva FE, m’ajuda en el meu dia a dia a saber portar el meu patiment i dolor, a descansar en aquest Déu que em va crear i que malgrat els meus “moments “ i els meus dubtes, Ell sempre està al meu costat a cada instant de la meva vida. Tant el meus fills i néts com jo, sabem de ben cert que el meu marit està gaudint d’una vida plena i eterna amb Ell.
Tot i que vam plorar molt tots dos en saber que havia de marxar, i que potser no enteníem el perquè havia de ser tant aviat, Déu ens va donar la fortalesa per afrontar-ho i potser d’alguna manera li va rebel·lar, o almenys així m’agrada pensar-ho, com era el lloc on anava. Sovint em deia, el lloc on vaig és molt més bonic que aquest i tu al veuràs amb els teus propis ulls i gaudiràs al igual que jo d’aquest lloc que ningú pot explicar.
Es per això que vull reafirmar-me en la meva FE, que sembla una paraula tan petita però que té tant de significat quan realment t’ho creus. T’encoratjo a que caminis sota aquesta FE i l’agafis ben fort. Et puc assegurar que no te’n penediràs.
M’agraden molt els acròstics i et vull deixar amb el que he fet d’aquesta paraula que a mi personalment m’ajuda a pensar que el meu Déu sempre esta pendent de mi.
Acròstic de Fe
F de Fidelitat (fidelitat en saber que el meu Déu, malgrat com soc jo, sempre és Fidel)
E d’esperança (esperança en saber que el meu Déu em té un lloc preparat per tota l’eternitat)
Com són de certes les teves paraules.
Sé el que sents, ja que jo també vaig perdre un ésser estimat (la meva dona) fa un any i mig i com tu, la meva FE s’ha enfortit amb l’esperança de tornar-nos a trobar quan el Senyor em cridi a la seva presència. Déu m’ha donat, a banda dels meus fills, dues persones que més he estimat, la meva dolça dona i el meu gran amic, germà i confident Armando.
Que el Senyor continuï beneint la teva vida Noemí.
Gràcies Miquel per la teva resposta i per la teva amistat
Una abraçada i un petó.
Noemí